Dos professors – Philip G Altbach i Hans de Wit– del Center for International Higher Education del Boston College, publicaven fa uns dies unes reflexions sobre el futur de l’educació superior i l’impacte del Covid-19. Ells diuen que, a llarg termini, en un món on hi ha més de 20.000 universitats i 200 milions d’estudiants, els paràmetres de la internacionalització no canviaran. No només per l’existència de les iniciatives de mobilitat i internacionalització dels estudiants (un fenomen que, a llarg termini s’ha de considerar imparable), sinó també per la recerca col·laborativa i per les xarxes de coneixement plenament globals. Però a curt i mig termini, l’impacte de la pandèmia serà notable. Diuen coses com les següents:
- Les implicacions de crisis del Coronavirus per a l’educació superior seran considerables i majoritàriament negatives, ampliant les llacunes i les desigualtats entre els estudiants, les institucions i els països.
- A causa de les despeses massives destinades a estabilitzar les economies durant la crisi, és probable que les dotacions públiques futures per a l’educació superior es redueixin. Molts diuen que l’impacte econòmic serà més greu que el de la Gran Recessió. Per això, no sembla possible que l’ensenyament superior tingui una prioritat elevada en els plans nacionals de recuperació.
- Universitats, públiques i privades, s’enfronten a problemes financers immediats degut a la crisis del coronavirus. Diuen que moltes universitats ja han deixar de contractar personal nou i no està clar com es gestionaran les admissions d’alumnes pel proper any
- Les universitats d’investigació i les institucions d’alta qualitat reconegudes a nivell mundial i nacional es veuran poc afectades per la crisis i, en tot cas, es recuperaran amb rapidesa.
- Però, en canvi, les institucions amb més risc seran les institucions privades mal finançades i que depenen totalment de les taxes de matrícula. Aquesta realitat afecta especialment els països de baixos ingressos, on un sector privat de baixa qualitat domina cada cop més l’educació superior.
- Pel que fa a la recerca, havent vist el món polític la importància de la investigació per gestionar i resoldre la crisi (amb les vacunes o medicaments), és possible que les institucions de recerca més importants, en particular, les especialitzades en ciències de la vida, surtin reforçades de la situació.
- Totes les universitats del món s’han hagut de passar el 100% de la seva docència a on-line. Hi ha hagut exemples de gran rapidesa i un èxit total en aquesta implementació però també moltes errades i fracassos. El que es fa evident és que l’accés a la tecnologia adequada i la velocitat d’internet –o fins i tot l’accés a internet– serà un gran repte (i posarà de manifest grans desigualtats).
- En qualsevol cas, la crisis del Covid-19 ampliarà significativament l’ús de l’educació a distància. El professorat reticent haurà de deixar de ser-ho.
- Però, sense ser una contradicció, els estudiants i els acadèmics continuaran preferint l’educació superior presencial. L’experiència universitària tradicional es pot convertir cada cop més en el privilegi d’estudiants més rics matriculats a les millors universitats.
- El “mercat” de l’atracció d’estudiants internacionals serà molt més vulnerable, més competitiu i menys massiu. Temes com el cost i la seguretat i el benestar dels estudiants esdevindran més importants.
- A Europa, el programa insígnia Erasmus + podria tenir greus retallades en lloc de l’augment previst del finançament. Als Estats Units, un dels majors proveïdors d’estudi a l’estranger, ha anunciat que eliminarà 600 llocs de treball.