El coneixement i la tecnologia (obtinguts a través de la Ciència i la seva conversió en cosa pràctica) tenen un caràcter especial, que els fa únics i que determina per què costa tant que una ciutat, una regió o un país esdevinguin referents en aquests camps: són acumulatius. Això vol dir que el que avui sabem i podem fer depèn del que vam fer ahir. I el que podran fer les properes generacions depèn del que fem nosaltres avui. I avui hi ha canvis en les universitats i els centres de recerca. En concret, en la cultura, el model i els mètodes i sistemàtiques per obtenir coneixement i convertir-lo en cosa pràctica, en tecnologia. El cas de les vacunes és el millor exemple.
Ara no hi ha en un costat qui generi el coneixement (abans dèiem que eren les universitats i els centres de recerca) i a l’altre qui l’apliqui (les empreses). És més aviat una gran barreja: universitats, centres de recerca, talent, startups tecnològiques que treballen en deep tech, spinoffs biomèdiques que investiguen solucions a malalties de tota mena, grans empreses que tenen un coneixement únic, inversors que posen diners en tecnologia sorgida dels centres de recerca, incubadores i acceleradores que creen empreses basades en la ciència…. És una barreja on les fronteres entre uns i altres queden ben difuminades.
Veiem alguns exemples. En Hagan Bayley investigava les proteïnes a la Universitat d’Oxford. Era una recerca a priori molt allunyada de l’aplicació, tremendament bàsica. Però a partir de la seva recerca, ell va crear una empresa per seqüenciar ADN amb un mètode nou. L’empresa acaba d’inaugurar una planta de producció amb centenars de llocs de treball. Té la seu al parc científic de la Universitat (fixeu-vos aquella barreja de funcions; per generar un efecte d’aglomeració, les universitats han hagut d’assumir també una funció de promotors d’espais). Isis Innovation era l’estructura d’intermediació de la Universitat d’Oxford (ara es diu Oxford University Innovation). El paper d’Isis va ser essencial en el procés de creació de l’empresa. Però va ser una peça més entre moltes (moltes) altres.
El model actual ve de lluny. Recordem el cas de Genentech. Stanley Cohen i Herbert Boyer eren investigadors de les universitats de Stanford i de Califòrnia i varen fer una gran troballa. En Boyer no en va tenir prou i va voler convertir allò en cosa pràctica, creant una empresa. Es va aliar amb en Bob Swanson, un inversor que s’acabaria convertint en director i després president de la companyia. Genentech va ser la primera empresa biotecnològica del món i entre moltes altres coses, va desenvolupar la insulina humana.
Si ens traslladem al moment actual, aquesta barreja de ciència, tecnologia i emprenedoria ha permès que en menys d’un any la humanitat hagi trobat més de 100 solucions a la terrible pandèmia. En aquesta recerca de solucions, algú sap distingir en quina parcel·la es mou Katalin Kariko, qui està al darrera de l’ARN missatger d’algunes de les vacunes? Els casos de les empreses Moderna, Biontech o Curevac ens diuen que avui el model per convertir coneixement en solucions per a les persones és una amalgama sense fronteres. És un poti-poti fructífer de centres de recerca i universitats, oficines de llicència de patents, acceleradores, inversors, societats de capital llavor i capital risc, investigadors que es converteixen en empresaris i també en inversors, centres tecnològics, startups i spinoffs que es congreguen en parcs científics i hubs tecnològics, doctors que comencen treballant en el grup de recerca de la universitat però acaben en el laboratori de R+D de la spinoff,….
Un altre exemple ben proper: La investigadora de la UPC Elisenda Bou va crear una empresa que aplicava la intel·ligència artificial al tractament d’imatges. Es deia VILYNX. L’any passat la va vendre a …. Apple! Una gran fita. Va ser un procés de transferència de tecnologia empaquetada en forma d’empresa (Apple no s’hauria interessat per la seva recerca si no l’hagués fet evolucionar des de Vilynx)
Una de les peces són els diners i algunes universitats es converteixen també en inversors. La de Cambridge, a finals de 2019, va crear un fons de 150 milions de lliures destinat a les empreses de ciència i tecnologia de la ciutat. Dos terços dels diners els aportaven persones i empreses de fora de la institució. Curiosament, en aquell mateix moment, vuit investigadors de la mateixa universitat, a títol personal, es convertien també en inversors. Creaven la societat Ahren Innovation Capital. En ella hi invertiren grans corporacions i milionaris com André Desmarais de Canadà i Carlos Rodríguez-Pastor de Perú.
I això és així per qualsevol àmbit de la Ciència. Ja no hi ha doncs aquella fluència de talent i de coneixement d’abans. Ara hi ha un gran sopa, en la qual ens costa distingir els ingredients i les funcions de cada participant. Per suposat, avui les universitats i els centres de recerca no són els únics agents productors de coneixement. A més, la seva missió ja no és només investigar, publicar i transferir. No. Ara aquests agents (les seves persones, els científics) estan ficats dins l’olla i han de contribuir al xup-xup sense límits ni caixes de funcions. Ja no només fan d’empresaris. També d’inversors! Avui Ciència i Tecnologia van de la mà, en una total comunió i mescla. No hi ha doncs ponts per construir. Hi ha ingredients per aportar. Hi ha un caldo que ho qualla tot: una ànsia de creació, un inconformisme, una voluntat permanent de fer avançar la frontera del coneixement però, quan s’han explorat aquells confins, el desig de tornar i convertir el que s’ha aprés en cosa pràctica per a les persones, per a la humanitat.
Investigador/a: Si vols conèixer aquest nou món, apuntat al Programa Deep Tech de l’OITT.
Et preguem que traslladis la informació als teus joves doctorands. Ells i elles viuran plenament (com a investigadors o en altres llocs de treball) aquest nou món. Els convé tenir el context ben agafat.
