Fa poc, The MIT Press Journals parlava d’un estudi que s’havia publicat a Quantitative Science Studies (Volume 1 , No. 3): Proposal success in Horizon 2020: A study of the influence of consortium characteristics.
Com diu el títol, els investigadors analitzaven la influència del consorci en e resultat final de l’avaluació. Varen usar dades empíriques, dades de l’avaluació de totes les propostes (les finançades i les que no ho varen ser) del programa Societal Challenges entre 2014 i 2016. Això va significar estudiar 7.000 consorcis, en els quals hi havia 23.000 entitats investigadores.
Es referien a un conjunt de factors d’èxit:
- Tenir un coordinador que tingui experiència en haver coordinat altres projectes en el passat
- Tenir en el consorci un nombre més elevat d’universitats de primer nivell (les que tenen un alt nivell d’excel·lència i impacte científic, una més alta reputació). Europa “premia” els consorcis d’alta reputació i experiència.
- En sentit contrari, els investigadors varen trobar que els consorcis amb un major percentatge d’universitats tenen ratis d’èxit inferiors! Els criteris de finançament del H2020 semblen discriminar els consorcis amb una elevada quota universitària, normalment aquells consorcis més orientats a la investigació bàsica i de frontera, amb TRLs més baixos. Només els consorcis que inclouen les millors universitats superen els altres consorcis en termes d’èxit de la proposta.
- Tenen més èxit els consorcis amb un participació més elevada d’entitats de recerca orientades a l’aplicació
- Té també influència tenir un número més alt de socis de l’Europa occidental.
- Es veu també que els factors relacionats amb l’excel·lència tenen molta més importància en el resultat final que no pas els aspectes més “socials”, com la cohesió o la inclusió de socis de més països
Res que no intuíssim. Però ara ho tenim amb una validació científica.